| Fitxer | Format | Pes |
| Portada | 1.9MB | |
| Pàgines de la 1 a la 158 | 15.3MB | |
| Pàgines de la 159 a la 308 | 14.9MB |
Breu biografia
Nascut a Figueres amb una discapacitat física pràcticament total, Ferran Sunyer
i Balaguer fou confinat per vida a una cadira de rodes que no podia moure ell
sol, essent doncs constantment dependent de la cura dels altres. El seu pare va
morir quan Ferran tenia només dos anys, deixant la seva mare, la senyora Àngela
Balaguer, sola en la cura i atenció del seu fill, per la qual cosa es
traslladaren a casa de l’àvia materna, on va conviure amb els seus cosins Maria,
Àngels i Ferran. Posteriorment, es desplaçaren tots a Barcelona, constituint una
família exemplar, plena de virtuts, en la qual va créixer i madurar el nostre
cèlebre matemàtic.
Com que el metge va considerar que el més prudent era apartar el jove malalt de
possibles fatigues com l’educació i els mestres, a Ferran no li quedava altra
opció que aprendre ell sol o a través de les lliçons de la seva mare, que pel
seu esperit amorós i delicat no podien fer perillar la seva salut. En aquesta
instrucció i educació hi va influir directament, sens dubte, la convivència amb
els cosins, que foren més que germans per a ell durant tota la vida. Després
d’un període d’àvida lectura, en el que se li despertà l’interès per
l’astronomia i la física, va despertar la seva vocació matemàtica, que
l’ocuparia la resta de la seva vida.
L’any 1938 Ferran Sunyer va comunicar els seus primers resultats al professor
Jacques Hadamard de l’Acadèmia de Ciències de Paris, que va publicar un dels
seus treballs als “Comptes Rendues” de l’Acadèmia i el va encoratjar a continuar
pels camins de la investigació. A partir d’aquest moment, Ferran Sunyer va
mantenir un intercanvi constant amb l’escola francesa d’analistes, en particular
amb Szolem Mandelbrojt i els seus deixebles, i començà a publicar regularment.
Les seves condicions físiques tan limitades no li permetien escriure ell mateix
els seus articles. Els dictava primer a la seva mare fins a la seva mort l’any
1955 i, després d’un període de tristesa i desesperació, reprengué la recerca
amb vigor i foren les seves cosines qui escrivien els treballs de recerca.
La continuïtat en el treball, unida a unes admirables dots intel•lectuals,
donaren com a resultat una abundosa i valuosa producció reconeguda pel seu alt
valor científic, que fou guardonada amb diversos premis: Premi Agell, de
l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1948); Premi Prat de la Riba, de
l’Institut d’Estudis Catalans (1949), Premi de l’Academia de Ciencias de
Zaragoza (1950), dos premis “Torres Quevedo” i “Francisco Franco” (1956) del
Consell Superior de Investigacions Científiques; Premi de l’Academia de Ciencias
de Madrid, i Premi Martí d’Ardenya, de l’Instiutut d’Estudis Catalans (1966).
Malgrat el reconeixement dels seus mèrits, li fou molt més difícil assolir la
posició social i professional que li corresponien pel seu treball i la seva
posició econòmica, en algunes èpoques, no estigué exempta de dificultats. No fou
fins el 9 de desembre de 1967, 18 dies abans de la seva mort, que es va
confirmar el seu nomenament com a investigador científic de la Divisió de
Ciències Matemàtiques, Mèdiques i de la Natura del CSIC.
Per les seves condicions físiques, els títols acadèmics per als estudis oficials
arribaren molt tardanament. Quan va obtenir el títol de batxiller, ja havia
estat guardonat per diverses acadèmies. Llicenciat l’any 1960, va obtenir el
títol de doctor després del requisit legal de dos anys com estudiant. Encara que
des de l’any 1948 estava en la nòmina del Seminari Matemàtic com a “col•laborador
eventual”, no va esdevenir-ne un membre de ple dret fins l’any 1962, malgrat que
durant anys la seva feina no fou de col•laborar sinó de dirigir.
Els seus articles apareixien regularment a la revista del Seminari Matemàtic de
Barcelona Collectanea Mathematica, de la qual en fou referee i assessor. En
diverses ocasions fou consultat com assessor pels editors dels Proceedings of
the American Mathematical Society. Participava activament en els cursos i
conferències impartits a Barcelona per professors invitats, molts d’ells
suggerits per ell mateix. En ocasió d’unes conferències l’any 1966 H. Mascart,
de la Universitat de Toulouse, va manifestar que se sentia honorat per la
presència de Sunyer i Balaguer, “le premier, de loin, parmi les Mathématiciens
espagnols”.
En tot moment es sentí vinculat al moviment científic del seu país i acceptava
amb humilitat les limitacions resultants d’aquesta actitud, resistint diverses
ofertes de l’exterior, en particular de França i d’algunes institucions dels
EEUU. L’any 1963 fou contractat per la US Navy i en els anys següents els seus
resultats de recerca foren més respectats. “His value to the prestige of the
Spanish Scientific community was outstanding and his work in mathematics was of
a steady excellence that makes his loss difficult to accept” (carta de condol de
T.B. Owen, Rear Admiral de la US Navy).
Les circumstàncies en les quals Sunyer va aconseguir els seus èxits revelen ja
les seves remarcables qualitats humanes. El seu tracte era d’una gran amabilitat
i la seva conversa reflectia alegria, una alegria de viure, de treballar i de
cultivar l’amistat, que era molt més que l’acceptació de les dificultats que la
vida li deparava. Les seves opinions eren tan fermes com prudents, i al mateix
temps tenia un delicat respecte per a les opinions i les obres dels demés. Amb
humilitat autèntica procurava que es reconegués el seu treball, però les seves
peticions sempre estaven exemptes de tota exigència o sobrevaloració. Però la
més sorprenent de les seves qualitats era l’absència total de preocupació o de
complex per les seves condicions físiques, que ben segur fou deguda en gran part
a la sàvia educació rebuda de la seva mare, un model d’adaptació d’un
discapacitat en la nostra societat.
El 27 de setembre de 1967, encara plenament actiu, moria Ferran Sunyer i
Balaguer. El record d’aquesta destacada personalitat és una font constant
d’estímul per al nostre propi treball.
Extreta i traduïda de “Fernando Sunyer Balaguer (1912-1967)”, de Juan Augé.
Gaceta Matemàtica, 1ª serie, tomo XX, núms 3 y 4, pp. 3-7.